La Dislèxia. Adaptacions Curriculars d'Accés

Quan una persona, lectora fluida, perd totalment la capacitat de llegir per un accident cerebral deim que pateix alèxia. El seu nivell lector previ al trauma no té, en principi, res a veure. És a dir, tot i haver estat un gran lector/a, veloç i amb una gran comprensió, algunes lesions en determinades zones de l’escorça cerebral són tan devastadores que poden arruïnar de cop la feina feta pel sistema nirviós central durant anys i anys.

Però què passa quan un nin o una nina amb un cervell intacte, sense problemes d’aprenentatge en altres àrees i amb una capacitat intel·lectual normal o fins i tot elevada, no aprèn a llegir malgrat que es fa un gran esforç perquè això succeeixi? Què està passant quan el propi nin o nina, la seva família, el centre educatiu,...

ho posen tot de la seva part i malgrat això no acaba d’aprendre a llegir o, si ho fa, la lectura és lenta, plena d’errades, confusions, retornaments, etc.? És aquí quan podem dir que es tracta d’un cas de dislèxia. Així doncs la dislèxia es pot considerar com la incapacitat d’aprendre a llegir de manera fluida malgrat que l’alumne/a s’esforçat per fer-ho i té tot el suport familiar, escolar i social al seu costat.

Més tard, o més prest, aquesta persona començarà a pensar que les causes del seu fracàs lector romanen dintre d’ella mateixa i que faci el que faci les coses no canviaran en el futur. És a dir, s’iniciarà el procés que els psicòlegs anomenem indefensió apresa, que consisteix en generar expectatives negatives respecte al futur d’un mateix, en aquest cas limitat a la seva evolució com a lector.

Del que s’ha dit fins ara podem extreure dues conclusions molt importants:

Primera conclusió: si resulta evident que un alumne/a presenta una probabilitat molt elevada de patir dislèxia, el suport passa per oferir alternatives d’accés al currículum molt diferents a les que es poden presentar per als alumnes que han aprés bé a llegir o que poden fer-ho. Avui tenim al nostre abast un gran nombre d’instruments informatitzats, aparells i programes que llegeixen en veu alta tot el que està escrit. Per això una adaptació curricular d’accés, en aquests casos, passa per la possibilitat que l’alumne disposi d’aquests mitjans al centre i a casa seva.

Segona conclusió: no tots els alumnes que llegeixen malament o que no han après a llegir pateixen dislèxia. La baixa exposició a la lectura és la causa per a la majoria de persones que no saben llegir o que no han aprés a llegir bé. L’aprenentatge de la lectura i de l’escriptura requereix una bona dosi d’esforç sostingut durant molt de temps. No és gens rar que resulti una activitat desagradable precisament perquè requereix sacrifici. Els professors, i especialment els pares, hem de tenir molt en compte que els alumnes són especialment vulnerables als models que requereixen tenacitat. És molt fàcil que el nin/nina s’avorreixi, especialment en les primeres fases de l’aprenentatge lecto-escriptor, acabi abandonant i no accedeixi a l’hàbit.

Des del meu punt de vista, una possible solució neuropsicològica de la dislèxia és avui per avui difícil de preveure. Per tant hem de ser realistes i aportar recursos escolars plausibles per al nostres alumnes. Aquestes mesures sovint no passen per encaparrotar-se en aconseguir que la persona aprengui fluïdesa lectora sí o sí, sinó en sortides intel·ligents que condueixin a l’alumne a l’èxit curricular per camins alternatius. Doncs bé, les adaptacions curriculars d'accés, en el cas de la dislèxia, són dissenys creatius que impliquen mesures alternatives que es basen en la utilització de mitjans físics extraordinaris (o no tan extraordinaris) com l'ordinador i determinats programes. Per posar fi a aquest article/escrit, els lectors hauran notat que no s’ha fet cap referència a les possibles causes de la dislèxia. Aquesta qüestió serà tractada a un altre article, ja que aquí simplement hem volgut introduir el tema sense entrar en el terreny sovint especulatiu de les causes.

Pep Jover Villanueva (orientador de la SCoop Manjon)