El Comportament pertorbador (I)
Quan parlem de trastorn de comportament no ens estem referint necessàriament a una malaltia. Així ho considera l'APA (American Psychiatric Association) i l'OMS (Organització Mundial de la Salut). La primera ho considera dintre del manual DSM-IV Revisat (Manual dels Desordres Mentals) i la segona des del CIE.
Un trastorn és essencialment un patró de símptomes, comportaments o conductes que per la seva recurrència, intensitat i durada, tenen significació clínica.
Les causes d’un trastorn també poden tenir com a base una infermetat (com és el cas d'alguns trastorns de la personalitat), però també es poden originar per la manca d’adaptació de la persona al seu entorn per una multitud de factors d’origen
genètic, social, familiar, etc.
Normalment, quan parlem dels trastorns de conducta en l'àmbit educatiu ens estem referint de forma operativa a determinats comportaments que un alumne o alumna dur a terme (o no dur) de manera recurrent, perllongada, i que socialment no resulten convenients i, per això, són considerats inadaptats i pertorbadors.
Darrera d’aquesta consideració sempre cal pensar que la valoració social, positiva o negativa, que es fa d'un determinat comportament és relativa i, d'alguna manera, arbitrària. Així, una determinada cultura o subcultura pot considerar que un determinat comportament resulta inacceptable o punible, mentre que una altra cultura o subcultura pot acceptar, o inclús potenciar, el mateix comportament. D’aquest relativisme hi ha innumerables exemples.
Però això no és tot. El problema respecte a considerar què és i què no és acceptable depèn també de la convicció personal. I encara més de si un determinat comportament és o no reprovable, reprensible o punible.
No resulta estrany dons que només el consens dels diferents professional de la salut i de l'educació podia posar ordre dintre d’aquesta espècie de caos conceptual. I quan parlem de consens ens referim al gran esforç que han de fer aquests professionals per deixar de banda una bona part de les seves consideracions i prejudicis. Un equilibri precari.
Tenint això molt en compte, l’APA proposa una jerarquia de trastorns de conducta als quals han afegit l'adjectiu "pertorbadora", que van des dels comportaments considerats més lleus fins els més greus: des dels comportaments que es donen en els nens que pateixen del TDAH, dels quals ja he parlat a altres articles, fins el Trastorn Negativista Dessafiant i el Trastorn Disocial.
Malgrat que no sempre es així, aquests tres trastorns esdevenen, en algunes ocasions, una escalada. Alguns infants comencen amb un patró de comportaments propis del Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat, aquests comportaments s’anirien agreujant en alguns casos fins arribar a un altre patró de comportament qualitativament diferents que constitueixen el Trastorn Negativista Desafiant i, més endavant, la possibilitat de que es presenti el Trastorn Disocial.
En aquests casos, la resposta social, familiar, escolar i professional que es doni al primer patró podria estar determinant les conseqüències posteriors.
En els següents articles intentarem definir els patrons comportamentals i plantejarem algunes orientacions terapèutiques i pedagògiques que es donen des de concepcions metodològiques diferents.
Pep Jover Villanueva (orientador de la SCoop Manjon)