TDAH: causes probables

ALGUNES EXPLICACIONS SOBRE LES CAUSES DEL TRASTORN PER DÈFICIT D’ATENCIÓ AMB HIPERACTIVITAT.

Entre les explicacions causals que han marcat el desenvolupament del TDAH, es troben:

1- Les que fan referència a causes neurològiques.
1a. Les primeres feien i fan referència a lesions mínimes en el cervell com a responsables de determinats comportaments o dèficits. Hiperactivitat i inatenció havien estat

observats en pacients amb danys cerebrals constatables. A partir d'aquestes observacions verificables, alguns estudiosos del tema suggeriren el terme Lesió Cerebral Mínima (LCM) per referir-se a l'existència de danys que no eren físicament demostrables però que eren responsables de la conducta hiperactiva i inatenta.

El fet de no poder comprovar la suposada lesió amb la cada vegada més moderna tenologia de dianòstic per imatges (R.M.,T.A.C.,SPECT,..) va fer que la hipòtesi de la lesió fos descartada.

No obstant, la creença de que el cervell espenyat és en darrera instància el responsable dels símptomes va continuar i els seus partidaris canviaren el terme lesió pel terme disfunció. Alguna cosa deu passar en el cervell d'una persona hiperactiva i ja que no es pot obsevar una lesió es parla de Disfunció Cerebral Mínima (DCM). Aquesta hipòtesi quedà descartada no per la seva probable veracitat/falsetat, sino perque no es podia posar a prova de forma experimental.

1b. Les que basen el seu centre d'atenció en la recerca de l'actividad de determinades substàncies químiques que actuen en el cervell: els neurotransmissors. Alguns neurotransmissors potencien i 'altres redueixen l'acció niriviosa de determinades funcions neuronals. És una línia de recerca certament atractiva, i prometedora, però molt complexa. És tanta la varietat de neurotransmissors i tantes les funcions que poden dur a terme, que la ciència té una immensa tasca per conèixer el paper que jugan en la qüestió de la hiperactivitat, l'atenció i la impulsivitat

1c. Una altra explicació de caràcter neurològic se centra en el paper que juguen certes àrees del cervell, en concret del còrtex prefrontal, en les funcions executives (de control voluntari) que modulen determinades respostes.  A algunes d'elles em referiré després en considerar-la com summament atractives.

2- Les que fan referència a causes genètiques i constitucionals.

A la base de les respostes del TDAH es trobarien amb major probabilitat determinades característiques o trets heretables. Un exemple d’aquestes teories ve representat pels estudis del psicòleg Eysenck sobre el tret neuroticisme-estabilitat, especialment en la dimensió introversió-extraversió. Segons aquesta concepció teòrica  “l’extravertit presentaria un baix nivell d'activació cortical (de determinades parts del còrtex cerebral) que es traduiria en una recerca compensatòria d'estimulació externa”. En el que respecta a l'hiperactiu, i des d'aquest punt de vista, la baixa activitat cotical es traduiria en búsqueda costant de nova estimulació. Que aquesta no és una simple hipòtesi ve avalat pel fet de que algunes anfetamines, que incrementen l'activitat cortical, redueixen considerablement les respostes hiperactives.

3- Les que fan referència a factors prenatals i perinatals.
Alguns comportaments del TDAH han estarien associats un patiment físic que és produiria en els moments propers al naixement: prematuritat, hipòxia (falta parcial d'oxigen) o anòxia (falta total d'oxigen) durant el moment del part, traumes obstètrics (fòrceps, cops,...), etc. És a dir a un desenvolupament cerebral immadur o a lesions que causarien un retard en el desenvolupament psicomotmotor i intel·lectual. Aquestes hipòtesis estan parcialment avalades pel fet que molts nins que pateixen trastorns del desenvolupament per causes constatades de patiment perinatal presenten hiperactivitat i manca d'atenció. No obstant, els estudis fets no són del tot concloents.

4- Les que fan referència a factors tòxic-ambientals

Alguns additius alimentaris i el plom han estat associats de forma hipotètica a hiperactivitat i a distractibilitat.

5- Les que fan referència a factors psicosocials

Alguns autors, Battle i Lacey (1972) han elaborat l'hipòtesi anomenada gènesi psicològica de la hiperactivitat, suggerint que aquesta podria ser conseqüència d'un estil educatiu parental coercitiu, basat en el control, en el càstig i poques recompenses. També és suggeridora la teoria de Ney (1974) sobre els grups hiperactius a partir del reforçament de la pròpia conducta hiperactiva causada en ambients desorganitzats.

6- Línies d’investigació actuals

Si hagués de triar una o dues teories em quedaria de forma especial amb la que fa referència a la relació entre un suposat dèficit en el funcionament dels lòbuls frontals (estructures que es troben en la part frontal del cervell) i determinats problemes que se li presenten a l'individu a l'hora de planificacar i mantenir un determinat curs de les seves  accions fins a la seva finalització, així com, i paral·lelament, en la dificultat o incapacitat per inhibir aquelles respostes interferents. 

L'altra teoria, al desenvolupament de la qual pararia gran atenció, està basada en la hipòtesi de que en el nin hiperactiu existeix un problema en alguna de les etapes, o en totes, en les quals el llenguatge es desenvolupa en la seva dimensió autoreguladora de la conducta social i dels propis processos de pensament. Es a dir que el llenguatge intern (les autoinstruccions) no funcionen per generar l'autocontrol en determinades situacions socials. Per exemple, el nin hiperactiu a l'escola és incapaç de dir-se a sí mateix que ha d'estar quiet de manera que aquesta autoinstrucció sigui realment efectiva en el curs del temps en el qual hi ha de permanèixer realment quiet.

Luria va lligar especialment aquestes funcions executives amb la maduració dels lòbuls prefrontals, assignant-li a aquesta estructura una importància enorme en el control voluntari de l'atenció i en l’autoregulació verbal de la  pròpia acció.

Fins aquí una petita revisió de algunes de les causes que s'atribueixen al TDAH. No hi són totes, clar estar, però he tractat de seleccionar aquelles que per la seva història o la seva vigència m'han parescut suggerents.

Bibliografia

Luria, A.R. (1961) El papel del habla sobre el comportamiento normal y anormal.

Luria, A.R. (1966) Las funciones cerebrales superiores en el hombre.

Vigotski, L.(1962) Pensamiento y lenguaje.

Barkley, R.A. (1996) Vínculos entre la atención y las funciones ejecutivas.

Flavell, J.H. (1987) La psicología de Jean Piaget

 Pep Jover Villanueva (orientador de la SCoop Manjon)